Han transcorregut més de dues dècades... els pardals tornaren amb els xiquets. El silenci d’abandonament que dominava el Mas, com a tantes zones rurals, es va anar plenant de sons, de bullícia i converses, també de solitud serena i esperada. Es llauraren els camps erms i es recolliren els primers fruits. Les ovelles i les cabres descansaven per les forestes i el gall anunciava la matinada. S’endreçaren les teules i nous murs es varen alçar. El foc va tornar l’aroma del pa daurat i al capvespre l’aigua alliberada s’estenia per l’horta. Podràs preguntar-te el perquè de tot açò, per entendre-ho pensa en la força d’un grup de persones amb il·lusió que volen viure i treballar al medi rural obrint nous camins a un món antic, que desitgen posar en pràctica una educació activa i no directiva que s’aprope a les arrels de la vida i a la natura; que pretenen construir un lloc on les persones es relacionen i s’enriquisquen unes a les altres.